Un fet inesperat

Un fet inesperat

Aquestes festes aniré a visitar un amic meu que vaig conèixer en un concert. Marxaré demà la tarda desde l’ aeroport de Barcelona i viatjaré  fins a New York. Estic emocionada i al mateix temps aterroritzada perquè és el primer cop que viatjo sola. Com que no sóc major d’edat els meus pares han avisat a l’hostesa del avió de que vaig sola.

Estic sentada al costat de la finestra i observo com anem travessant els núvols i veig petits poblets que semblen maquetes allà al fons on arriven els meus ulls. En unes hores ja  hauré arrivat a la meva destinació on m’estarà esperant en Jasper.

Ja sóc a new York i em dirigeixo a la sala d’espera de vols internacionals i no vec en Jasper enlloc. El primer que faig és trucar-l’ho i em sona el contestador. Passen uns minuts i el torno truca de nou i res. Em començo posar neguitosa perquè m’esperava que fos una persona puntual. Ha passat gairabé una hora i em començo preocupar que no li hagués passat alguna cosa greu. Finalment decideixo anar a casa seva per si trobo algú i m’explica el perquè no m’han pogut vindre a buscar.L’única pista que tinc d’on viu es que ens hem anat comunicat a través de mails i me’n recordo de l’adreça que m’havia enviat.

Jo sóc una persona de poble que no viatjat mai i no estic acostumada a les  grans ciutats. I aquest entorn fa que encara m’alteri més. La sirena de les ambulàncies,les llums dels cartells lluminosos que em manejen, gent que va amb els auriculars posats i va patinant pel mig de la vorera i hi ha multitud de gent caminat en direcció contrària que s’ em tira a sobre i que m’impedeix avançar. Em sento angoixada,despitada i sento com si el meu cor  em volgués sortir per la boca. En aquest moment penso que hauria d’encoratgar-me i posar en practica el meu anglès. Començo a mirar el meu voltant i busco una cara que em resulti compasiva. El meu nerviosisme m’impedeix actuar però amb un atac de desesperació i premeditadament penso les paraules adequades perquè em puguin entendre. Després de observar el panorama li pregunto a un home gran que llegeix el diari i que sembla una persona tranquila i civilitzada. Aquest home m’indica amablement l’adreça i em diu que he de fer servir tres línies de metro diferents.

Vaig caminat fins a la primera boca de metro i miro el relotge i me’n adono que aviat es fara fosc. Tinc fred,gana i vull trobar respostes a les meves incognites.  Me’n recordo que la mare m’havia ficat un paquet de galetes a la bossa i quan vaig agafar-l’ho me’n adono que no la tinc. Només em faltava això!, per acabar de rematar la situació i tinc ganes de plorar i sento llàstima de mi mateixa. Estic cansada i em fa mal tot i em deixo caure en el primer banc que trobo per aclarir-me les idees. Tanco els ulls i faig un gran sospir  que m’ajuda a tranquilizar-me.

He de trobar una comisaria per denunciar el robatori amb l’esperança de recuperar les meves coses. No em pensava que les coses podien anar pitjor del que m’estaven anant.

Sabia que no seria fàcil arrivar-hi però no creia que poguessin haver-hi tantes dificultats.

Aixeco la vista hi veig un policia alt i ben plantat que podria ajudar-me a recuperar la bossa i arribar d’una vegada a casa del Jasper. Corro cap a ell i li demano el seu suport per resoldre el problema.Em diu que hauriem d’anar a un lloc tranquil i que li faci una descripció de la bossa i que hi portava dins.

Aleshores m’explica que en el metro hi tenen camares de vigilància i que mirant els videos del moment exacte del robatori i ben segur poden indentificar el delinqüent.

Em porta a una   habitació  on hi tenen tot de televisions que passen imatges constament. Després d’uns minuts trobem el moment exacte on han passat els fets. I em sort em canvia quan l’home em diu que les imatges actuals podem veure que el lladre encara no ha sortit del metro i que podran atrapar-l’ho. El policia agafa el telèfon perque els seus companys de feina vinguin inmediatament i col·laborin amb la recerca.El que porta l’operació els hi ensenya com es la persona que han d’atrapar i es divideixen per tota la zona.El equip de policies després de minuts treballant afagen el lladre i em tornen satisfets la meva preciada bossa. Ara només em falta passar una última linea de metro per arrivar el meu objectiu.

Finalment ja he passat aquest mal tràngol perquè estic al davant de l’edifici on viu el meu amic. Obro  la porta d’aquest vell edifici i veig que hi h a molta gent al passadís de l’entrada amb un gran desordre.

El cor em fa un salt d’alegria quan veig el Jasper i els seus pares. Passo entremig dels veins i em llenço els seus braços. Després l’alegria ell em mira confos i em pregunta que hi faig aquí.

Després de tot el que m’ha costat arrivar fins aqui i la primera frase que surt de la boca del meu amic es aquesta!

Perdona pero avui haviem quedat per veure’ns!He fet un gran viatge i la veritat no estic per bromes ni històries. Aleshores el Jasper se’n adona de la seva confusió i es posa les mans el cap i em diu que no s’havia apuntat bé el dia al calendari. M’abraça i em diu a cau d’orella que em recompensarà per tot el que m’ha passat. New York és un lloc genial i m’ensenyarà els racons més bonics de la ciutat. Aquest viatge quedarà gravat per sempre a la meva memòria.