una orfe de 16 anys

Sento crits dels meus pares, s’estan barallant un altre cop. Jo estic a la meva habitació llegint. No puc aguantar-los més, sempre es repeteix el mateix…

Agafo la maleta que tinc preparada des de fa setmanes sota el llit, l’agafo i amb tota la ràbia que tinc a dins la tiro per la finestra trencant el vidre, després varies coses la segueixen i per últim surto jo intentant no clavar-me cap vidre, aprofito l’arbre que hi ha al costat per baixar i en pocs minuts ja estic al carrer corrent cap a cap lloc concret.

Fa temps que desitjo marxar perquè quasi sempre s’estan barallant i em posen nerviosa, no tot es soluciona amb crits, se que tenen problemes però així no els solucionaran i només fan mal a les persones que tenen al voltant i ja n’hi ha prou d’aquesta merda de vida.

Es de nit, com que estem a mitjants de febrer el fred esta present, gira un aire fred que em cala el ossos i la boira no em deix veure exactament per on camino, fins hi tot hi ha moments que penso que podria passar un cotxe i emportarsem per davant, tot seria més fàcil ja que no se on anar. Busco un hotel per passar la nit, com que porto pocs diners al damunt no em puc permetre molta cosa, hi ha un hostal a les afores on et lloguen les habitacions per dos duros, es petit i fosc però no tinc plantejat quedar-me molt de temps, tant punt com obrin el bancs aniré a treure tots el diners que tinc estalviats, llogaré un pis i buscaré una feina per mantindrem.

El primers raigs de sol que entraven per la petita finestra em van donar de ple a la cara il·luminant el meu rostre, el mòbil marcava les 6:37 del matí i m’informava que tenia varies trucades perdudes de casa. Em vaig incorporar i vaig observar la meva “nova habitació”, amb prou feines hi havia mobles; el mobiliari constava, simplement, d’un llit individual amb els llençols blancs bruts, una calaixera amb aspecte de ser molt antiga i una mica corcada i una tauleta de nit amb els calaixos travats que no es poden ni tant sols obrir; també hi havia un lavabo petit, per no dir minúscul, amb només una pica, un wàter, una dutxa i un mirall. Vaig observar el meu rostre, sota el meus grans ulls marrons s’havien format unes profundes ulleres a causa de no haver clucat l’ull en tota al nit, el llarg cabell pèlroig em queia formant petit rínxols sobre una mica més avall de les meves espatlles, com diu tothom: sóc igual a la meva mare.

Em fico un jersei de coll alt, uns texans i les meves botes marrons. He portat una petita caixa de joies i en trec un collaret llarg en forma de flor negre que em va regalar el pare pel meu setzè aniversari.

L’endemà començo a buscar un  treball per guanyar uns diners per poguer pagarme un pis. Finalment despres de moltes hores buscant trobo un treball de cambrera. Crec que aquest treball m’hi dedicare sempre ,perquè no tinc masses qualitats per aspirar a gaire més.

(amb la col·laboració de Judit Abelló)

PERFECTO

Como definiríamos esta palabra ?

Que es un objeto perfecto, una persona perfecta…

Lo que para mi puede ser perfecto para otro no lo es.

Esta historia habla que queria ser perfecta pero como todos sabemos la palabra perfecto se puede definir pero no es mas que una palabra y no existe algo que sea perfecto.

Ahora va contarnos la historia nuestra protagonista que no es perfecta pero poco le falta para alcanzar la perfección.

Soy una persona competitiva, lista,educada y soy la mejor en casi todo.

Me gusta  el deporte y saco excelentes.

Todo empezó  cuando decidí que debía ser la mejor.

Cuando sea mayor voy a ser una mujer fantastica .En mi familia todos han llegado muy lejos tienen una gran profresión . Tengo miedo de no ser nadie en la vida pero eso no dejare que pase quiero ser periodista. Voy a conseguir mis sueños y no me rendiré.

Seré la mejor periodista y mis padres estarán orgullosos. Y nadie me va arrebatar mis sueños.

Mi mejor amiga  me odia porque dice que soy muy egocentrica. Además mis padres son muy estrictos y a la minima que no hago algo bien me castigan

Sino llego a ser periodista tengo otra alternativa seré bailarina professional de ballet clásico o contamporaneo.

Tengo dieciocho años y estoy buscando un piso para independizarme hace meses que estoy buscando pero no hay manera.

Voy a la universidad y trabajo de camarera de un bar para pagarme mis estudios.

Unos años después me saque la carrera  y finalmente encontré un piso.

Al fin podré empezar a vivir sola sin que nadie me diga lo que tengo que hacer.

Ahora solo es cuestión de encontrar trabajo pero no va ser fácil.

Estoy en Barcelona y siempre he vivido en un pueblo siempre me han gustado las ciudades grandes.

Empiezo a buscar trabajo en internet , diarios, pequeñas empresas…

Creía que encontrar trabajo era mas facil voy a buscar un pequeño empleo para poder pagar el piso de alquiler.

La situación cada vez esta peor no encuentro trabajo y no me queda casi dinero.

Estoy nerviosa, cansada,estresada…

Voy a buscar unos currículos para darlos a tiendas donde sea. Unas semanas después llaman en mi casa para una oferta de trabajo. Me llaman para trabajar en una pequeña empresa de marketing. Creo que es buen trabajo pero no para dedicarme toda la vida a esto. Trabajare aqui hasta que consiga lo que quiero. Tengo claro mis objetivos y voy a conseguir todos los objetivos de mi vida.

Pensava que todo era más fácil y que todo lo consegueria en un momento. Pero la verdad soy estupida pensar que puedo a llegar a ser perfecta no hay nadie perfecto.

No és fàcil somriure

Estic a la meva habitació en silenci i l’ùnic que escolto són els meus pensaments. Estic en un racó d’ella i no deixo de pensar tinc moltes coses que necessito explicar algú o escriure en un diari. I no tinc altre idea que obrir un calaix que està ple de: fotos, cartes, dibuixos, regals d’amics,una capsa que em crida l’antenció. L’Agafo aquesta capsa i miro de recordar el que és i no me`n recordo. L’obro i quan l’obra sona una melodía que iterromp els meus pensaments. Decideixo vestir-me i sortir el carrer i mirar de fer alguna cosa que no sigui estar sola casa sense fer res en especial. Truco una persona en la que confio i li dic que tinc moltes ganes de parlar amb ella i després de parlar anar a divertir-nos. Quedem a casa seva per parlar i per pendre un café amb unes pastes i unes galetes. Arribo a casa la Jane hi tinc moltes ganes de veure-la i parlar-hi de temes molt concrets com per exemple: la familia, l'amor i l'amistad. -Bona tarda Constance, entra a casa. Diu la Jane-Gràcies ara feia temps que no ens veiem. Contesta la ConstanceEntrem el menjador i  la Constance decideix deixar-li el seu diari . -Aqui hi han coses que considero importants i quan acabis de llegir-te’l em dones la teva opinió i parlem. Avui en el meu diari parlaré sobre que en penso de l’amor.Penso que les persones sempre primer ens enamorem de les coses superficials i no la teva manera de ser. I crec que els nois els agraden les noies intel·ligents ,boniques,dolces i que tinguin una mirada cautivadora i un somriure bonic. També m’agradaria trobar algú que estes enamorat de mi i que em digues que m’estima a cau d’orella i que m’estimi per la meva manera de ser. Per desgràcia me enamorat del meu millor amic però ell no està enamorat de mi vull oblidarme’n i he conegut un noi que crec que li agrado i a mi també m’agrada. No el conec massa però quan la Jane no estava  jo quedava amb ell i parlavem de moltes coses. Ara fa temps que no en sé res d’ell i ens vam fer molt amics . Ens vam conèixer d’una manera molt extranya. Una nit  que plovia  em va trobar estirada al terra. Jo portava un vestit llarg i elegant,les ungles pintades de vermell i a la mà hi tenia un cigarret i a l’altre mà un ampolla trencada de “White Label”. Quan em vaig despertar no entenia res perque estava en un hospital. Aquest amic em va ajudar molt i em fer canviar molt i em fa fer canviar gràcies a ell vaig poder solucionar molts problemas. I també recordo l'ultim vegada que ens  vam veure que em va dir: -Et dono aquesta nota  perque te'n recordis de mi cada vegada que la llegexis. Mira Constance,sempre hem sigut molt bons amics. Pero que tinguis clar que entre tú i jo no hi haura res mes que amistad. Realment ets molt bona persona i has canviat moltissim.I tenies motius per ser com erets I ets itel·ligent perquè t’has adonat que el teu caracter no agradava a ningú.Cada vegada que la llegeixo penso que els amics s’han de saber valorar i que i tens algú el teu costat que et recolza ho has de saber apreciar . Però també has de pensar bé si realmet en aquesta persona l’importes de veritat que no estar amb tu per llàstima ni per compassió. Jo sempre he sigut  una persona amb molts problemas i sempre em costa seguir endavant. I a mi no m’agrada que es compadeixin de mi, ni que em tractin de tonta perquè sóc una persona callada i tranquil·la. Em queixo de moltes coses però no ho puc evitar. Jane ara em podries donar la teva opinió sobre el que has llegit-Diu la Constance-Si però ràpid que s’ha fet molt tard i he de marxar. Trobo que que necesites que estigui al teu costat i sortir més sovint juntes. Adeu  ja ens veurem et trucaré-diu la JaneSento que aquesta nit no poguem anar en lloc. -No pasa res-contesta la Constance.Agafo les claus del cotxe per donar un tomb un estona. Començo a córrer amb el meu  ford mustang. Sona el móvil i l’agafo. Parlo per telefon mentres condueixo m’estic jugant la vida. La carretera per la que vaig es molt perillossa. Comença a ploure i el cotxe surt de la carretera. Aleshores es quan el cotxe comença a donar tombs. Es trenquen els vidres del cotxe i finalment xoca contra un arbre i la Constance mor. Una veu se sentia desde la foscor del paratge on havia quedat el cos de la Constance aquesta veu era la de la Jane que buscava resposta de la Constance pero només li contestava el vent. Un vent suau amb un fort xiuxiueig que feia evident la més terrible catastrofe imaginable per la ment d’una noia desperada que no troba resposta alguna de la seva amiga. -Constance? Contestem siusplauVols fer el favor de contestarme! Un home es troba el cotxe i quan veu la Constance morta es quan truca els mossos d’esquadra. Cinc minuts després de la trucada arriven els mossos. -Bones sóc l’Amy i voldria parlar amb vosté. Li haurem de fer un interrogatori i ens haurà de respondre les segúents preguntes. -Ha vist com arribat el cotxe al bosc? –No -Que feia vosté aquestes hores passejant pel bosc? Passeja pel bosc a les dotze de la nit no ges normal. -Miri m’he perdut i jo no tinc la culpa de res. -Molt bé ja pot marxar No hi han més preguntes. L’Amy es la mossa d’esquadra que s’encarregara de resoldre perque ha mort la Constance. L’endemà al matí i que hi haurà llum anirem investigar el cas. A les deu del matí  l’Amy ha arribat el bosc . -Aqui hi ha un mòvil això es la prova de la mort. Ahir a la nit plovia i devia anar parlant per el telefon tambè devia anar amb molta velocitat. Mirarem les trucades i esbrinarem amb qui parlava ahir la nit. La pantalla del mòvil mostra 5 trucades perdudes. La Amy truca a la Jane. -Bones voldria parlar amb vosté i trobarnos cara a cara. -Perdoni amb qui parlo? -Sóc la Amy mossa d’esquadra i m’agradaria si li fos posible que ens trobessim aquesta tarda. -No entenc res primer em truca una mossa amb el mòvil de la meva millor amiga i no sé que és el que pot haver passat.-Pensa la Jane-Si que puc en quina hora? -A les sis al centre de la ciutat. La Jane preocupada es dirigeix al centre de la ciutat. La Amy esta esperant a que arribi la persona que la pot ajudar a resoldre dubtes. -Bones ara anirem a una cafeteria a parla tú i jo soles. -No anirem a la comisaría?-Diu la Jane-No Entren a la cafeteria Jefferson’s coffe.Bones que volen pendre-un café –demana la Amy-Jo un café i una canya de xocolata.-Diu la Jane-Molt bé ara els hi porto. -Parlem una mica de tú i la relació que tenies amb la teva amiga-Diu la AmyLa Constance i jo som amigues desde fa temps ens coneixem desde primaria. Sempre quedavem per parlar,anar el cine..etc.Ahir ens vam veure per parlar una estona. -Hi hagut mai algun problema entre tú i ella? -No hem tingut mai baralles series. -Per cert encara no li he dit que.-Que?! -Ho sento molt la seva millor amiga a mort. La Jane esta apunt de plorar mira de contenirse fins que el final plora. Plora en silenci i intenta seguir parlant però està tant trista que no pot continuar parlant. -Si em perdones un moment vaig al lavabo. Al tornar de lavabo contiunuen parlant. -I com va morir?-D’un accident de cotxe.-Es culpa meva si no l’hagues trucat això no hagues passat. -No es culpa de ningú -Si no hagues marxat ahir la nit…-No t’has sentir culpable de res. -Amb qui hauries de parlar a part de jo és amb el seu pare. -Molt bé em podries donar el seu telefon -Suposu que si el telefon es 680350231-Gràcies ja parlarem un altre dia i ens reunirem tu, jo i el pare de la Constance. La Amy torna a l’oficina per escriure un informe sobre el cas. L’informe dira el següent: El dia 5 de Novembre 2003 va morir una noia de divuit anys a les dotze de la nit . Va morir a causa d’un accident de cotxe. La noia anava parlant per telefon mentres conduia i anava a molta velocitat. El cotxe va sortir de la carretera i va xocar contra un arbre Unes hores abans estava a casa de la seva millor amiga Jane. La Jane i la Constance es coneixien desde primaria i tenien molt bona relació. Continuare escrivint l’informe en un altre moment .-Diu la Amy. L’endemà la Jane treu a passejar el seu gos. I es troba casualment amb el pare de la Constance. -Bon dia Charles t’he de donar una noticia dolenta. -T’ho anire explicant mentres passejem el Tom . Espera un moment trucaré a la Amy. -Qui es? -Una mossa d’esquedra-S’assenten en un banc i la Jane truca a la mossa d’esquadra . -Bon dia Amy sóc la Jane-Digam que vols?Quin es el motiu de la trucada? -Doncs que m’he trobat amb el pare de la Constance i havera quan t’aniria be que ens reunisim tots tres. -Doncs avui al migdia. -D’acord a quina hora? -A les dues-adeu fins després

Ens dirigim el centre d ela ciutat mentres li explico el pare de la Constance que ha passat. Quan ja han arribat entren tots tres a la mateixa cafeteria que l’altre vegada i la Amy li fa unes preguntes el pare de la Constance i después torna a l’oficina I acaba de redactar l’informe.No hi ha res que resoldre simplement va ser un accident de cotxe d’una noieta de divuit anís que parlava per telefon mentres conduia. El pare torna sol cap a casa seva. Esta sol i destrosta ja no li queda res la seva don ava morir fa uns anys i la seva filla fa uns dies. Passa unes setmanes i truca el seu millor amic que fa anys que no es diregeixen la paraula. El truca i comencen a parlar i després el Charles se’n va a casa del seu amic.

El Charles està davant la porta del seu amic i truca el timbre.

-Bones quan de temps-diu el James

-Si hem de parlar de moltes coses.-contesta el Charles

-Endavant-diu el James

-Que t’ha passat?

-Res sóc coix.

Es passen hores i  hores. Parlen i finalment es perdonen i tornen a ser amics de nou.

El Charles torna a casa a dinar i a descansar una estona.

La Jane està a casa ordenant la seva habitació. I troba un paper que hi fica.

Estimada Jane si algún dia em passes alguna cosa el pis de la meva àvia seria per tú ho vaig decidir jo. I els meu pare i està d’acord no t’has de preocupar per res.

La Jane quan ja acabat d’ordenar l’habitcació se’n va al pis de l’àvia de la Constance. El pis està mig abandonat però no l’importa. Quan entra al pis la Jane es troba amb un okupa. Parla amb i li diu educadament que marxi que aquest  és el seu pis.

La Jane va buscar amb la furgoneta del seu pare totes les seves coses després d’unes hores quan ja està tot colocat el seu lloc va buscar el seu gos Tom.

El gos de la Jane és un pastor alemà  intel·ligent,juganer,espavilat…etc

El Charles està a casa i busca a la llista de telefons numeros de amigues de l’insitut.

Truca a un tal Kate que eren molt bons amics quan anaven a l’institut. Eren una colla d’amics Ell, el James, la Kate i Christine.

-Digui?

-Sóc el Charles te’n recordes de mi de quan anavem junts al institut.

-Si me’n alegro que em truquis però podies haver trucat  més aviat.

-On vius ara?

-a New York

-Està a prop d’on visc jo.

-Que et semblaria que ens trobessim un dia d’aquesta setmana?

-Perfecte

Estic molt content de poguer quedar amb la Kate era la meva millor amiga a l ‘institut.

Em pensava que no la veuria més després de l’institut.

Fa bastant  anys que no ens veiem. Imagino que deu estar molt canviada i que deu tenir un treball i potser un familia.

Sona el telefon i l’agafo és la Kate.

-Bones Charles

-Hola

-Si vols et poder a dormir a casa meva tot el cap de setmana.

-D’acord

-Et dono la meva direcció i el meu mòvil.

-adeu fins aviat.

Finalment arriva el cap de setmana em preparo per marxar a New York que està uns quilomentres d’on visc jo.

Arrivo i entro a casa seva. I sortim a sopar a un restaurant de la ciutat.

Parlem i m’explica la seva vida.

Tinc 28 anys sóc soltera i treballo en un  banc. Fa pocs anys que visc a New York abans vivia en un poble molt petit.

Tinc un gat negre,ulls verd,pelatge llarg…etc

Tinc una casa bastant gran i mini cooper.

Va passant el temps i la Kate i el Charles es van veien. Van passant els anys i s’enamoren. Uns anys després el Charles li demana a la Kate que es casin.

Però això no vol dir que hagi superat la mort de la seva dona i la seva filla.

Es casen i després tenen un fill.